La ciutat de Dublin és coneguda pels seus pubs, amb l’icònic Temple Bar sent fotografiat milers de vegades al dia, i els autobusos de dues plantes, els double deckers, que van amunt i avall i arriben a tot arreu; d’altra banda, en el vessant cultural, a Dublin ha destacat la literatura i la música, dos elements que han definit la ciutat i que són recordats amb orgull mitjançant estàtues d’alguns dels que més hi han contribuït.

És el cas de Luke Kelly, una de les llegendes de la música folk irlandesa -fou un dels fundadors dels Dubliners- i molt estimat per les classes populars gràcies al seu compromís polític amb els més desafavorits. De la seva estàtua, a tocar de la cruïlla entre Guild Street i Seville Place, destaca l’aspecte pilós, amb una barba molt ben cuidada i una frondosa cabellera, ambdues creades amb fils de ferro que plasmen perfectament el fet que Kelly era pèl-roig.

Fa uns anys, l’estàtua va ser notícia repetidament perquè un individu -que finalment va ser arrestat pels fets-, va acarnissar-s’hi buidant un pot d’esprai en set ocasions durant un període d’un any i mig. A més, sembla que la cosa era obsessiva perquè el mateix individu també va pintar l’altra estàtua que Kelly té a Dublin, més concretament en un dels extrems de King Street South, on apareix tocant el banjo.

I no gaire lluny d’allà, a Harry Street, hi ha Phil Lynott, amb un pentinat molt semblant al de Kellly. La ubicació és força adient perquè és al costat del Bruxelles, un pub conegut per les seves sessions de música en directe i que fa més de cinquanta anys va ser el bressol de l’escena musical dublinesa.

Pel que fa a la literatura, Brendan Behan jeu tranquil·lament en un banc al costat del Royal Canal, al barri de Drumcondra, i pel que hom pot veure, sovint gaudeix de la companyia de persones que tenen el mateix problema que tenia ell: l’alcoholisme, tot i que, probablement, Behan escopiria la birra Peroni que algú l’hi ha deixat perquè ell era més de whiskey, que prenia abundantment al seu pub de referència, el Doyle’s Corner de Phibsboro, que no queda gaire lluny.

Oscar Wilde, estarrufat còmodament damunt d’una roca a la cantonada nord-oest de la georgiana Merrion Square, un indret que ha esdevingut un punt de visita obligatòria per als turistes, que no dubten a fer-se una foto al costat del dramaturg dublinès més universal. L’espai es complementa amb unes columnes quadrades on hi ha escrites les frases més cèlebres de l’escriptor. D’altra banda, la ubicació no ha estat triada a l’atzar i és que Wilde mira cap a la casa de la seva infantesa, al número 1 de Merrion Square, on ara hi ha l’Oscar Wilde House.

James Joyce, un escriptor que si bé va passar bona part de la seva vida fora de Dublin, la ciutat el va influenciar de valent puix que les seves obres són plenes de descripcions de la capital irlandesa, fins al punt que Joyce va assegurar que si un dia s’hagués de reconstruir la ciutat, hom ho podria fer a partir dels seus llibres. De fet, el Dublin joycià resisteix prou bé els embats del pas del temps i a la ciutat hi ha coses -fins i tot establiments comercials o marques- que continuen igual més d’un segle després d’aparèixer a les seves obres.

D’altra banda, Samuel Beckett va esperar Godot i ara espera que li posin una estàtua perquè en aquest moment només té un pont i una caixa de regulació semafòrica de Dublin Canvas, un projecte d’art urbà que posa color a aquestes estructures grises i fredes.