El màxim impulsor de l’art déco a la capital irlandesa fou l’anglès Herbert Simms, arquitecte municipal del 1932 fins al 1948, període durant el qual la Dublin Corporation va edificar uns disset mil habitatges socials. És el cas de la Chancery House, al barri d’Smithfield, un complex residencial acabat el 1935 que, malgrat que fou construït en només nou mesos, era d’una qualitat excepcional.

A més, Simms també es preocupava pel benestar i per la salut dels residents i al costat hi va construir el Chancery Park, una petita zona verda inicialment per a gaudi dels veïns, però ara oberta a tothom. El seu disseny va en línia amb el del bloc d’habitatge adjacent, és a dir, 100% art déco, on destaquen els portals d’entrada -amb una coberta arrodonida, tot un clàssic de Simms-, un quiosc -malauradament, de fa molts anys, en desús-, i uns bancs, que són molt bonics, però que no semblen gaire còmodes si hom s’hi asseu durant molt de temps.

Simms també va preocupar-se per l’esbarjo dels urbanites i a Bull Wall, a l’escullera nord de la desembocadura del Liffey, hi ha uns refugis per a banyistes -amb la clàssica coberta arrodonida-, i unes guinguetes per als guardes... Amb coberta arrodonida. I al front marítim de Clontarf hi ha uns refugis per als passejants -ideals per a aixoplugar-s’hi en cas de mal temps- que també han estat atribuïts a Simms.

I deixant de banda aquest arquitecte, a la ciutat hom pot trobar altres exemples d’art déco, com l’edifici situat al capdamunt de Grafton, a la cantonada amb South King Street, a qui potser li aniria bé una capa de pintura i que ha estat una mica maltractat estèticament pels negocis que durant els darrers anys han ocupat l’edifici, com el quiosc de la planta baixa -on abans hi havia la botiga de llaminadures Nobletts- i el centre de vaccinació tropical de les plantes superiors, que hi ha penjat un rètol que no encaixa gens amb l’estil art déco.

L’antic Departament d’Indústria i Comerç, a Kildare Street, acabat el 1942 i actualment seu d’un altre departament força relacionat amb l’original: el d’Ocupació, Empresa i Innovació. L’edifici es veu molt robust i auster, però té detalls molt singulars, com una finestra que s’alça diverses plantes i unes escultures que en alguns casos van ser esculpides allà mateix.

Al número 24 de D’Olier Street hi ha un edifici que destaca per la paraula GAS a la façana, una herència del passat i és que allà hi havia hagut la Companyia del Gas de Dublin, res a veure amb el seu ús actual: l’Escola d’Infermeria i de Llevadores del Trinity College, que queda molt a prop d’allà.

La Casa Blanca, a la cantonada entre Ballymun Road i Hampstead Avenue, és una casa molt icònica del barri de Glasnevin i un dels millors exemples d’art déco residencial a Dublin, per la qual cosa té estatus d’estructura protegida. Fa uns mesos va ser notícia perquè la seva propietària va mostrar el seu temor pel fet que el futur metro passés a prop de la casa.

L’edifici Montague Burton, a la cantonada entre Dame Street i South Great George’s Street. Montague Burton era el nom del fundador de la cadena de grans magatzems Burton, que comercialitza roba d’home i encara avui hi ha un rètol que recorda el nom de l’establiment. Després, durant molts anys, a la planta baixa hi hagué una botiga Phillips, amb una vitrina molt vistosa mostrant un ampli ventall de televisors, i ara hi ha un Spar, amb botiga i cafè-bar, mentre que a les plantes superiors hi havia hagut aules i una biblioteca de la Dublin Business School, ara reemplaçades per oficines i una acadèmia d’anglès.

I finalment, la terminal vella de l’aeroport de Dublin, inaugurada a principi del 1941, un any després del primer vol, amb destinació a Liverpool. Arran de la Segona Guerra Mundial, inicialment no hi havia gaire activitat, però després el nombre de passatgers va anar in crescendo. Entre el disseny i el fet que antany anar amb avió era tot un esdeveniment, l’edifici ha romàs en la memòria col·lectiva de molts irlandesos. Tanmateix, ara, amb la popularització del transport aeri, l’antiga terminal ha estat engolida per tota mena d’edificis i pels centenars d’avions que arriben i se’n van de l’aeroport dublinès.