Connolly Station, reina de la xarxa ferroviària
Connolly Station, segons les dades de la National Transport Authority, l’estació de tren amb més passatgers de la xarxa ferroviària irlandesa amb més de 35.000 usuaris de mitjana cada dia. L’estació fou inaugurada l’any 1844 amb el nom de Dublin Station, però l’auge del ferrocarril va fer que se’n construïssin més en altres llocs de la ciutat, per la qual cosa li van canviar el nom, esdevenint Amiens Street Station, en referència al carrer on està situada.
Finalment, l’any 1966, en el cinquantenari dels Fets de Pasqua, les principals estacions de tren del país van ser rebatejades amb els noms dels herois del 1916 i a James Connolly, que té una estàtua a la vora, li va tocar aquesta.
L’edifici principal, al carrer Amiens, és d’estil italianitzant, molt de moda en aquella època, tot i que les successives ampliacions han convertit l’estació en un poti-poti arquitectònic, com el terminal del Luas -amb una fesomia molt futurista- o els edificis de maó vermell de la zona on operen els intercity i els trens de mitjana distància.
Connolly és una estació elevada respecte al carrer i a fi de facilitar les coses als qui vagin carregats o que tinguin problemes de mobilitat, hi ha unes escales mecàniques a la banda del Luas així com ascensors, tot i que en aquest segon cas, no sempre funcionen.
El vestíbul és força espaiós, amb un ampli ventall d’establiments comercials als laterals i màquines expenedores de bitllets. D’altra banda, només hi ha una zona de validació de títols, tant d’entrada com de sortida, això sí, amb molts validadors a fi d’evitar les aglomeracions a l’hora punta.
Pel que fa a la configuració de les vies, primer hi ha la zona dels intercity i mitjana distància, amb una coberta alta que no evita que s’acumuli el fum del gasoil emès alegrement pels trens, que produeix una boirina una mica desagradable malgrat que, en principi, hauria de desaparèixer amb la introducció de trens elèctrics o híbrids.
I qui vulgui anar a la zona del DART, el tren de rodalia, ha de caminar una mica, passant per un túnel que sembla el d’una estació de metro, tot un miratge puix que, per ara, a Dublin no hi ha metro. En aquesta zona, les andanes estan cobertes, però no les vies, per la qual cosa l’aire és molt més respirable. En tant que estació més que centenària, hi ha una combinació entre antic i nou, en alguns casos fet d’una manera una mica matussera.
Aquí, les andanes són molt llargues, cosa que permet d’encabir-hi combois de fins a sis vagons, però durant el cap de setmana, en què una demanda més baixa fa que Iarnród Éireann acostumi a operar amb combois de tres vagons, tot són corredisses per als qui esperaven el tren a la punta equivocada, que és la contrària d’on hi ha la cabina del conductor. I òbviament, els qui esperen ho fan derrere de la línia groga de seguretat, que és respectada per tothom, fins i tot els coloms.
I esperant el tren, hom pot fer volar la imaginació traslladant-se al passat mirant les instal·lacions ferroviàries d’antany, ara en desús, com la plataforma giratòria de vagons -ara tira cap al sud, ara tira cap al nord- que, clarament, ja fa molts anys que no ha girat ni un mil·límetre.